Els Sonets de Shakespeare conformen l’obra més esotèrica del millor escriptor de tots els temps. Tal com ens confirma Francis Meres al «Palladis Tamia» (1598), el poeta els escrivia per al seu cercle privat d’amistats. No són res comparable, doncs, als poemes narratius «Venus i Adonis» o «La violació de Lucrècia» que sí que es va encarregar de difondre i que van ser força populars al seu temps. En ells, i en les seves peces teatrals, la personalitat del bard es dissol per cedir el protagonisme als seus personatges. Per contra, als sonets, Will s’adreça directament als objectes dels seus amors i dels seus odis i comparteix amb nosaltres les seves obsessions, les seves pors, la seva saviesa i la seva passió.
És Thomas Thorpe qui, finalment, els va editar el 1609, encara que sense tenir-ne cap autorització, supervisió o correcció per part de l’autor. Els poemes han arribat, doncs, als nostres dies envoltats d’una gran ambigüitat que ha suscitat teories de tota mena.
És, potser, en aquesta ambigüitat que rau la seva grandesa.
Kind Books es complau de presentar (en edició bilingüe) aquesta nova traducció en vers a cura d’Artur Rodríguez.

SONETS

18

¿I si ara et comparo a un dia d’estiu?
Ets més preciós i més temperat:
sota el vent tremola el capoll joliu
i el temps de l’estiu s’acaba aviat.
Brilla l’ull del cel, a voltes, cremant,
i sovint un vel amaga el seu or;
tot allò que és bell acaba minvant,
així ho vol el temps o el joc de la sort.
Però el teu estiu ja mai no es fondrà,
ni perdrà la gràcia que guanyada té,
ni la mort, a l’ombra, endur-se’t podrà:
en versos eterns sempre et sostindré.
Mentre algú respiri o pugui mirar,
en el que jo he escrit, podràs perdurar.

130

No té, el meu amor, dos ulls com el sol,
i als seus llavis rojos, els guanya el corall;
si la neu és blanca, els seus pits fan dol;
si es talla un cabell, negre és el retall.
De Damasc, les roses, vermelles i blanques,
jo mai les he vist a la seva galta;
i hi ha mil perfums molt més agradables
que l’alè fogós que d’ella m’exalta.
M’agrada escoltar-la, i no em posa trist,
la seva cadència tan poc musical;
caminar una dea, jo mai no ho he vist,
quan ella passeja, trepitja com cal:
la meva estimada és més singular
que les que, amb mentides, molts volen lloar.

129

Gastar l’esperit, llençar-lo amb vergonya,
per una luxúria que, si no esdevé,
és vil, assassina, culpable, carronya,
salvatge, extrema, cruel, no està bé;
plaer que s’acaba, només acabar,
luxúria volguda de forma brutal,
luxúria odiada, només ultimar,
esquer preparat com un truc mortal;
boja buscant, boja, també, posseint,
quan té, ha tingut, o quan vol tenir,
un gust al tastar, tastada un patir,
plaer que s’acaba, en fum, convertint.
Per més que ho sabem, ens manca el govern
per fugir d’un cel que ens porta a l’infern.

135

Si elles es complauen, tu tens el teu Will,
el teu Will que dona, el Will de l’excés:
soc suficient per encendre el fil
i al teu dolç desig, afegir-ne més.
Accepta, tu que ets en tot tan oberta,
que amagui el desig dintre dels teus llavis,
¿o és que el desig d’altres et desperta
i, en canvi, el meu, no fa que t’inflamis?
El mar que és tot aigua, acull el diluvi,
que en gran quantitat penetra dins seu;
a tu que el desig et sobra d’antuvi,
molt més gaudiràs si acceptes el meu.
Tingues el desig dels amants que et plagui:
fes-ne de tots un, i que el teu Will mani.