Estimada Diana,

Ja fa temps que tenia ganes de posar-me al davant de la llibreta i dir-te algunes coses. Ahir vaig fer quaranta-quatre anys, mare meva, fa cosa només de dir-ho, encara que em trobo fantàsticament bé i amb més energia que mai. Aquest any en què has nascut he fet també un màster per poder ser professor de literatura i llengua a la secundària; serà una nova aventura en la meva vida, una aventura que em fa molta il·lusió i que ens donarà a tots una mica d’estabilitat. Els anys de mirar de viure només d’actuar i escriure passaran a la història, o sigui que suposo que serà ara que m’oferiran els millors papers (espero que siguis prou gran quan llegeixis això per entendre la ironia). En qualsevol cas ser profe de lite és gairebé un somni. Serà molt bonic, segur. Espero poder dedicar-te també a la pròxima novel·la, que estarà llesta, crec després de l’estiu, a finals d’any a tot estirar.

Així que tot va bé, especialment des que vas decidir venir a aquesta família a posar llum amb aquests dos ulls blaus i refrescants, com dos llacs de muntanya. Mai hauria pensat que m’ho pogués passar tan bé amb algú que només té uns mesos de vida. Estava equivocat, riem molt, sobretot quan et poses a ballar de costat a costat, quan xiscles o quan mires d’aixecar-te i et fums una nata. Ja veus que el que més li agrada a l’Elsa és que ens posem els tres al llit, construïm una caseta de coixins i ossets de peluix i ens amaguem perquè no ens trobi el llop. Ai, el maleït llop. Encara no ho saps, però esquivar el llop és la gran tasca de la vida, del dia a dia: no caure al pou, no deixar-se engolir per les dents grosses.

Si alguna vegada et passa, vine que farem una caseta, un refugi més enllà dels núvols on riure dels problemes. 

Sincerament,

Artur R.