Més enllà de mitjanit

Em serveixo una copa de Cacaolat amb menta, em poso còmode a coberta i m’arromango per escriure. Fa una nit clara, plena d’estrelles i som enmig del no-res.
Vinga.
L’any 1992 començava l’emissió del programa Més enllà de mitjanit, presentat per Àlex Gorina. Jo tenia disset anys. Era estiu i, mentre la meva família dormia, sortia al balcó de casa en pijama de màniga curta, m’estirava a la gandula, em posava els auriculars de la meva flamant ràdio Aiwa comprada al port, i començava la festa. Una festa que s’allargava, nit rere nit, en un viatge al·lucinant que no volia que s’acabés mai.
Més enllà de mitjanit va ser el meu primer encontre amb l’art i la màgia. Connectat a aquells auriculars, vaig descobrir el cinema, les bandes sonores (quina emoció les suites a coberta de la mà del Cavaliere Fidalgo), la poesia i la imaginació. Eren tres hores de pura bogeria en què un adolescent com jo se sentia acompanyat i unit a un grup de viatgers conduïts pel millor dels capitans. Quina època més collonuda.
En fi, seguim.
Com que el programa era llarg; cap a la una solia fer una incursió a la cuina, per fer el ressopó. Formatge, pa amb oli, suc de pinya, el que trobava; i tornava a sortir. I Sant tornem-hi mentre la ciutat s’adormia i jo em sentia l’amo del món.
Aquell estiu vaig descobrir un munt de coses. Per exemple, seguint les recomanacions d’en Gorina, vaig anar per primer cop a la Filmoteca, a la Travessera de Sarrià. Feien Romeo i Julieta de Franco Zeffirelli i Vértigo de Hitchcock, en sessió doble. Va ser, potser, la primera vegada que veia pel·lícules clàssiques al cinema. Quina passada. Em vaig enamorar tant d’Olivia Hussey que em vaig comprar el CD de la peli a Discos Pelayo. CD on hi havia la fantàstica música de Nino Rota i uns quants fragments del diàleg en anglès. Encara ara l’escolto. És com un conte meravellós.
Aquell estiu també vaig decidir que volia ser actor. Així que gràcies a en Toni Fortesa (un conegut de la meva mare), vaig poder entrar al Círcol Catòlic, la mítica associació teatral badalonina. Allò va ser tot un altre món, una experiència increïble que acabaria orientant la meva vida cap a les arts escèniques i l’escriptura.
Si miro enrere…  Quina nostàlgia… Quins estius tan meravellosos! Els dies m’importaven una merda, però les nits… Ah, les nits. Crec que mai he gaudit tant en la meva vida escoltant ràdio.  
Més enllà de mitjanit em va traspassar i va despertar la meva passió per l’art. Em va canviar la vida.
Encara algunes nits segueixo allà, a la coberta d’aquell magnífic vaixell, el Catalunya Ràdio, que no es va aturar mai del tot.
Carpe Diem.

Artur R.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.