Hineni

Estimada Elsa,

Encara amb la mort de Leonard Cohen als llavis m’han vingut uns quants pensaments al cap. Ara dorms i jo escric, i tot està tan tranquil i, per uns moments, sembla que entenc que anar contra corrent és un esforç impossible, perquè l’esforç d’anar contra corrent queda compensat per la força contra la qual es lluita; per tant, no s’avança; és una lluita que et deixa immòbil al centre del riu mentre l’aigua baixa al teu voltant. L’esforç immobilitza, aquesta és la cosa. Per poder avançar contra corrent cal un esforç doble i un desgast infinit, i el descans significa sempre tornar més avall del punt de partida.

I tot aquest esforç per què? Em diràs…
No val la pena.
A no ser que vulguis ingressar a la secta dels «pobre de mi», és clar, però no t’ho recomano.
Ah, però serà molt millor que t’enfonsis en el riu i que et porti on et vulgui portar. Qualsevol vida que valgui, o hagi valgut alguna cosa, ha fet aquest salt de fe; sense salt de fe no hi ha res. Recorda que no hem vingut aquí ni per treballar ni per fer diners, hem vingut aquí per ser feliços. O almenys això em va dir el pare Marcel i jo t’ho dic a tu.
Ja veus, però que saber aquestes coses és només una floreta intel·lectual. Portar-les a la pràctica és la saviesa. I jo, molt savi, no soc. Encara que sé reconèixer un lliri quan el veig i també sé, perquè m’ho va dir Yogananda, que l’únic mal de l’home, l’únic pecat, és la ignorància i que la ignorància consisteix a no saber qui som.
Sàpigues qui ets i que no t’importi entregar la teva vida.
El darrer disc de Leonard Cohen conté l’expressió Hineni, que desconeixia. Diu: “Hineni, hineni, I’m ready my Lord”. Vol dir alguna cosa similar a «Estic preparat», o «Soc aquí, senyor»; i és una cita del Gènesis. És el que Abraham va respondre a Déu quan aquest el va cridar. Li demanava que oferís el seu fill en sacrifici. I el sacrifici era el salt de fe. L’aparent contradicció. Oferir la vida per retrobar la vida.

Hem de saltar, Elsa. Déu proveirà.

Senyor Leonard Cohen, gràcies, un cop més per aquesta lliçó final. Ja fa temps que el vaig adoptar (sense el seu permís) com a oncle, i vostè em va acollir al seu cor en tantes nits de desesperació i foscor. La foscor d’un Déu que no fa cas als que encenen espelmes a l’església a canvi d’un desig; un Déu que es revela, només, després de la renúncia; com la Llum que s’escola per l’esquerda.

Hineni, my friend.

Sincerament,

Artur R.