El gust de les cireres

Estimada Elsa,

M'agraden les cireres. Em recorden que arriba l'estiu. El bon temps, la calma i el bon humor. Recordo que quan era petit anàvem a cal senyor Pinyol a collir-ne. El senyor Pinyol era un pagès de Vilafranca. Tenia els ulls blaus, les mans dures i la barba aspra. El meu pare -el teu avi- el va operar fa molt anys. Li va salvar la vida i, en senyal d'agraïment, ell i la seva dona, cada any, ens convidaven a collir cireres a Vilafranca. Després jugàvem pels camps amb els seus néts, que eren de poble, clar. N'hi havia un que es vestia molt modern i a mi em feia gràcia perquè no em quadrava amb l'accent. Suposo que ells em veien com un tontet de ciutat. Però això només durava uns minuts, després ja érem grans amics rebolcant-nos per la terra. I quina joia!
    Elsa, la gràcia de collir cireres -que et quedi clar- no és collir-les, sinó menjar-les directament. Una de cada tres. Una de cada tres. Una de cada tres. No hi ha plaer més gran que menjar cireres  de l'arbre. Per això em vaig alegrar tant quan, fa uns mesos, la Carol ens va convidar al terreny del seu pare, Don Elías. Així que, tot i que el senyor Pinyol va morir, t'has pogut iniciar en la tradició!
    Les cireres tenen alguna cosa especial. El gust, el color, el regalim de sang i els llavis pintats de vermell. A més a més, sempre em fan pensar en la vella pel·lícula d'Abbas Kiarostami: El sabor de las cerezas. Durant una època la veia sovint amb cada nova fornada d'alumnes que m'arribava a Aula de escritores, l'escola on vaig donar classes de guió durant un temps. M'agradava que la descobrissin. En fi. A la peli s'explica la historia d'un home que vol morir. Amb aquesta idea, puja al damunt d'un arbre amb una corda, disposat a trobar una bona branca que aguanti el seu pes. Però en allargar la mà nota una cosa humida i fresca. Tot just trenca la matinada i no s'ha adonat que l'arbre és un cirerer. Tasta un dels fruits. I li es impossible no tastar-ne un altre, i un altre. I un altre. I així va omplint-se la boca de la dolça carn. Fins que s'oblida del propòsit que l'ha dut a pujar.
    Elsa, piu-piu, si algun cop et sents perduda i trista, puja dalt d'un cirerer. Després de menjar, veuràs com surt el sol.

Sincerament,

Artur R.

3 comentarios:

  1. Gran relat d'experiències d'infantesa amb un missatge fabulós!

    ResponderEliminar
  2. preciós artur! gràcies per compartir-lo!

    ResponderEliminar